Entendre el cervell humà es podria considerar el repte més important de la ciència moderna. Durant gran part dels últims 200 anys, el plantejament predominat a consistit a vincular les funcions del cervell amb regions celebrals diferents o fins i tot amb neurones concretes.
Tanmateix, estudis recents apunten cada vegada més a la possibilitat que estiguem seguint un camí totalment equivocat per arribar a entendre la ment humana.
La idea que el cervell està format per nombroses regions que duen a terme tasques específiques es coneix amb el nom
modularitat i, a primera vista, es podria considerar que ha fet fortuna. Per exemple, pot servir per explicar com reconeixem cares gràcies a l'activació d'una cadena de regions cerebrals concretes del mòdul occipital i el temporal. Els cientifics creuen que, el marge de les àrees del cervell esmentades, se n'activen d'altres per ajudar a combinar aquests estímuls perceptius a fi de crear representacions integrals de les persones .
El motiu pel qual aquest plantejament ha tingut tant èxit és en part el sorgiment de tècniques que proporcionen una capacitat d'observació del cervell sense precedents.
